Carta d'un mestre

Hola de nou lectors/es del Tinta fresca!!

Avui toca un tema de reflexió profunda i qui sap d'actuació contra la situació actual de la professió de mestre, en quant a la política educativa i a tot el que això comporta (lleis, reformes, canvis i més canvis). Llegiu, si us plau, aquest escrit perquè crec que a part de ser molt interessant i que l'autor fa una bona comparació del que actualment és la professió docent, també és una molt bona crítica contra aquells/es que ens fan girar i voltar com una baldufa (si no saps que és, clica a sobre la paraula).

Penso que quan acabeu de llegir-lo direu ooooooooleeeeeeeeeeeé això si que és una declaració de principis!!!!

__________________________________________________________

CONILLS I FONALLERAS

En 35 anys que fa que em dedico a l’ensenyament públic en un petit poble d’una comarca tarragonina, n’he vist de tots els colors i, tanmateix, mai no havia contemplat per part dels periodistes de columna tanta virulència i tanta incomprensió contra els mestres com en aquesta darrera vaga. En gairebé cap dels seus articles es fa referència al fons de la qüestió, els pros i contres de les famoses Bases. Senzillament, es va a per nosaltres, a atacar el nostre dret de vaga, la nostra actitud corporativista, les nostres formes. I es fa, a més a més, amb l’intent subtil de diferenciar entre sindicalistes ingenus "de bona fe" (els que fan vaga) i mestres excel·lents i assenyats (els que no en fan). Quasi res! Una de les professions amb menys militància sindical del país, traient al carrer setanta mil sindicalistes furibunds que "mai no trepitgen les aules"! Un d’aquests quintacolumnistes, Josep M. Fonalleras, acaba suggerint metafòricament que "la llei de caça no es consulta amb els conills" . En realitat, més que conills hauria de dir conillets d’Índies, perquè és aquest l’animaló que més es podria identificar amb la nostra història recent: loces, logses, lodes, loes, leces … totes amb els seus corresponents reglaments i rectificacions, apuntalaments i puntualitzacions: ara notes, ara no notes; ara conceptes procedimentals, ara pa sucat amb oli; ara objectius curriculars, ara competències bàsiques; ara llibres d’escolaritat, ara passem de llibres; ara Consell Escolar ara Direcció Professional; ara fins als 14, ara fins als 12; ara 5 hores, ara 6 hores; ara fitxes, ara projectes; ara TICS, ara TACS; ara ètica, ara alternativa; ara especialistes, ara generalistes… I vinga canvis!!! Tots producte de la messiànica missió de cadascun dels consellers i conselleres haguts i per haver de fer un seriós "primer intent de posar ordre en l’organització escolar i enfocar de manera racional el futur de l’ensenyament". Intents que no han servit més que per accentuar el fracàs escolar, la ignorància del país, la diferència de classes, l’agressivitat de pares i alumnes i el menyspreu de la societat cap a l’ensenyament públic. I els mestres aguantant! Qui s’ha avaluat de tot aquest desgavell abans de crear noves lleis i nous instruments d’avaluació? Qui ha avaluat els polítics, psicòlegs i renovadors pedagògics que han propiciat aquest estat de coses? Només ens faltaven alguns periodistes mossegant-nos la jugular per no quedar-nos quiets com a conills quan la nostra empresa ens amenaça amb una Regulació d’Ocupació! Una de les professions més intocables del país, on qualsevol intent d’intrusió per part dels polítics és rebutjat amb ungles i dents (Consell Audiovisual, quotes de pantalla, llibertat d’expressió, censura prèvia, ètica publicitària ..) ens acusa a nosaltres els mestres, una de les professions més submisses del país, de defensar privilegis corporativistes perquè un dia, després de 20 anys d’estar calladets, se’ns ocorre sortir al carrer a dir prou. Ja ho diuen els pagesos que hi ha una plaga de conills, i que per estranyes mutacions genètiques són cada cop menys submissos i més agressius. Potser sí que se’ns està encomanant el gen. Però de moment, tothom que domina l’ecologia sap sobradament que si busca conills, abundants, danyosos i gregaris, els trobarà a les fonolleres. I sisplau, que no se m’ofenguin.

JOSEP-MARIA FORCADELL

Mestre